POESÍA ELECTRÓNICA: ENTRE LA IMAGEN Y LA PERFORMANCE. UN ANÁLISIS CULTURAL

Acabem amb els breus comentaris d’aquest llibre amb el capítol en el que Jan Baetens analitza la poesia electrònica. La defineix com a una pràctica o forma cultural, no només com a un mitjà o un gènere. La poesia electrònica està pensada i escrita per a ser llegida en una pantalla d’ordinador. Les seves principals característiques són la seva interactivitat, la seva forma multimèdia que li permet ser mirada a més de llegida, i sobretot la capacitat que té de ser constantment mòbil i canviant, en casos extrems és impossible rellegir un mateix poema.

No pretén jutjar si el medi digital és l’idoni, però exposa les principals objeccions dels seus crítics, com que encara és un medi massa nou per analitzar la seva idoneïtat així com la decepció de la seva tendència a fusionar tots els signes i medis. En qualsevol cas és un canvi que s’ha d’estudiar des d’un punt de vista cultural i fins i tot antropològic, no com un nou paradigma. El que ara s’està produint amb l’etiqueta de poesia electrònica no difereix massa del que anomenem poesia avantguardista, sempre va acompanyada per un conjunt de performances i integrada en un circuit de distribució, diluint-se la distinció entre poesia i poesia electrònica tot i les seves característiques específiques. Considera que el pas de la pàgina a la pantalla és bidireccional, la poesia impresa es torna digital i alhora la poesia digital es torna impresa.

Per finalitzar dos exemples de poesia electrònica: Tokio d’Eric Sadin i Intime de Pierre Alferi. En el primer l’autor ha elaborat durant cinc o sis anys una minuciosa reflexió sobre el concepte de representació, concretament sobre les formes textuals de representar l’entorn urbà multimèdia. En el segon, Alferi no comença amb una obra digital per treure d’ella un llibre sinó que utilitza un petit llibre, també anomenat Intime, com un guió per a un curtmetratge integrat en un cd-rom amb performances de poesia contemporània.