LITERATURA E HIPERTEXTO. DE LA CULTURA MANUSCRITA A LA CULTURA ELECTRÓNICA

Amb aquest post finalitzo l’anàlisi de la relació entre hipertext i literatura, es tracta d’un molt breu resum del llibre de Carlos Moreno Hernández Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica (1999, Madrid. UNED). L’autor no considera que s’hagin de sobrevalorar les noves tecnologies de l’hipertext ni confondre-les amb el concepte, ja que no suposarà una ruptura radical amb l’impremta de la mateixa manera com aquesta no ho va suposar respecte a la cultura manuscrita.

L’autor repassa les ja conegudes principals característiques de l’hipertext, que permeten superar la idea del text com a una cosa tancada i immutable que tenien els texts impresos. Hem de distingir entre hipertext i intertextualitat, ja que la darrera fa referència al conjunt de relacions dintre d’un text cap a altres texts. La principal característica de la noció d’hipertext és la discontinuïtat, el salt o desplaçament de la posició de l’usuari en el text. Ja hem parlat de la no linealitat de l’hipertext, però com que aquest concepte sembla negatiu molts autors prefereixen parlar de multilinealitat, ja que en l’hipertext es donen un conjunt complex de linealitats a diversos nivells que depenen de diferents perspectives i contexts.

Carlos Moreno repassa de forma minuciosa la història del text literari, des de la cultura manuscrita a la impresa. Literatura i hipertext convergeixen com conceptes antics, des del segle XX la paraula literatura ha reduït el seu antic sentit. Tots dos es caracteritzen per no tenir un centre fixe, són un corpus de texts relacionats sense que tinguin a priori un eix organitzatiu. Un complex de vincles on els texts canonitzats són únicament els eixos provisionals de la xarxa establerta per les múltiples connexions entre ells. Conclou que els nous mitjans no fan més que potenciar el que ja funcionava mitjançant l’escriptura i que l’impremta havia dificultat: cada lector, al llegir, tria el seu propi camí, conformant un text diferent que mai s’esgota del tot.

El concepte modern d’autor i propietat es desenvoluparia amb la impremta, que alhora provocaria que les obres es veiessin més aïlladament, com a texts tancats, complerts i finalitzats. Res d’això succeïa amb la cultura manuscrita, l’impremta facilita l’atribució de texts a autors individuals. La propietat intel·lectual i els drets d’autor s’adaptaven perfectament a la tecnologia de la impremta, ja que aquesta aïlla els texts, però resulta evidentment complicada d’aplicar als texts en xarxa. La idea d’autor és moderna, però allunyada de la literatura hipertextual. Així, va ser la impremta la que va portar la ciència moderna i la literatura. La consideració textual de la literatura, gràcies a les noves tecnologies, ja no serà predominant i s’alternarà amb l’altra utilitzant els texts amb menys referència a l’autoritat, o sigui amb menys respecte i serietat i alhora més lliure i alegre. Però com ja hem vist altres cops, acaba avisant-nos de que encara és difícil saber la direcció dels canvis que les noves tecnologies electròniques comportaran.

El concepte de gènere literari pot ser més comprensible des de l’òptica del text com inseparable de l’oralitat i l’escenificació. Els clàssics grecs són una continuació de la pràctica oral, un mitjà de transmissió cultural amb la tasca de transmetre l’oralitat abans que aquesta fos substituïda. Serà amb la impremta quan els texts s’allunyin cada cop més de l’oralitat, convertint-se en categories genèriques. Els gèneres són inseparables del cànon o selecció d’obres modèliques, i això és variable en el temps, donant lloc a extenses classificacions sistemàtiques en les quals alguns gèneres van perdent importància o són reemplaçats per d’altres. Per superar la canonització de les obres literàries i la pressió homogeneïtzadora hem de tornar el text a l’hipertext, recuperant el caràcter de diàleg original i dessacralitzant-lo.

En un altre capítol del seu llibre, Carlos Moreno analitza la complexa relació entre novel·la i hipertext, aquest permet lectures creatives i ens allibera de la direcció tirànica de terceres persones que guiïn la narració. Que els impressors puguin intervenir i guiar al lector en un sentit diferent del previst per l’autor i que aquest pugui remetre’ns a un autor anterior ja avançava les propietats hipertextuals de la novel·la. El desenvolupament de la novel·la i la lectura silenciosa individual van de la mà a la invenció de l’impremta, a més de a la consolidació de l’àmbit privat que es va donar a partir de l’Edat Mitjana. Durant aquesta tot era públic, i per tant la literatura tenia un caràcter oral i popular molt marcat. Així el concepte de novel·la és relativament nou i es relaciona amb una forma d’escriptura inseparable de la seva difusió impresa, per tant sobreviurà només mentre sobrevisqui aquesta. El mitjà electrònic incorpora possibilitats hipertextuals que possibilitaran una nova manera d’escriure, una cosa completament nova encara en fase experimental.

En el mitjà hipertextual el que abans es considerava com a font d’informació, bibliografia, notes o documentació complementària, es converteix en un simple creuament de camins, està integrat al text millorant en claredat a la versió escrita. El nou mitjà fa accessible el que abans només estava disponible. Lo fonamental serà filtrar la informació pertinent per a la investigació, cosa que en el mitjà escrit passa per una lectura més o menys ràpida de tot el text. Així l’hipertext canviarà la manera en que veiem la literatura, la nostra manera de pensar sobre la composició de llibres i aquests deixaran de ser coses aïllades. També hem de tenir en compte la reducció de costos que els mitjans electrònics suposen, així com la possibilitat d’efectuar connexions hipertextuals i modificar o actualitzar el seu contingut. Com diu l’autor: la forma de veure les coses en el que abans tenia relació amb el llibre, és a dir, en quasi tot, canviarà.

Carlos Moreno conclou que la literatura mai ha deixat de funcionar com a hipertext, tot i les múltiples traves en que s’ha trobat. L’hipertext electrònic, constituït per enllaços entre altres texts, ens permet veure amb més claredat que un text no és secundari perquè els seu tema sigui un altre text, sinó perquè no ha estat encara canonitzat per a ser aïllat i mereixi alhora ser objecte d’altres interpretacions. L’hipertext suposa una navegació alternant en busca del seu sentit.