“CLOSE READING”: HIPERTEXTOS DE FICCIÓN

En aquest cas es tracta d’un resum de la tesi doctoral de Raine Koskimaa publicat al llibre Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura (2005) per Laura Borràs. Koskimaa analitza com enfrontar-nos a l’hipertext de ficció aplicant la tècnica de close reading al conegut Afternoon de Michael Joyce.

Comença amb una breu història de l’hipertext des del seu creador Vannevar Bush i el dispositiu d’escriptura associativa Memex fins a les definicions d’hipertext i hipermèdia de Theodore Ted Nelson.

Afternoon va ser publicada l’any 1987 i es considerada com el primer text de hiperficció, al menys va ser el primer treball publicat i distribuït comercialment. Encara està disponible i actualitzat, inclou 529 pàgines de text i 951 enllaços entre elles, condicionant l’existència de múltiples camins de lectura i una densa xarxa d'interconnexions. Algunes de les paraules o frases del text funcionen com a ancoratges, enllaços d’hipertext que s’activen amb el ratolí. El lector pot obrir una finestra amb una llista de tots els enllaços que condueixen fora de la pàgina, alguns dels quals estan connectats entre ells formant una senda. L’efectiu sistema d’enllaços d’Afternoon és associatiu, però amb associacions molt individuals que fan que difícilment coincideixin les de l’autor i les dels lectors, provocant l’aparició d’un sentit d’incoherència i confusió.

En el seu treball Koskimaa també es pregunta fins a quin punt es pot considerar Afternoon com a una narració. La divisió entre història i trama és força problemàtica, ja que no tenim clar si les diferents lectures produeixen històries o trames diferents. Que el text tingui la coherència necessària de qualsevol narració depèn del desig del lector de trobar-hi sentit. Joyce utilitza recursos lingüístics com l’acronia, utilitzant flash-backs i anticipacions que permeten mantenir el sentit del text en els diferents salts. També amaga la identitat del narrador, per així poder interpretar que els fragments d’història han estat narrats per persones diferents.

Un hipertext té diferents inicis, teòricament un lector hi pot accedir des de qualsevol de les seves pàgines, però en el cas d’Afternoon els inicis estan limitats. Tanmateix tampoc hi ha un final definitiu. Koskimaa reflexiona si sense inici ni final podem parlar del conjunt com d'una narració, si som estrictes tant Afternoon com qualsevol hipertext no seria una narració tot i incloure narracions en el seu corpus. Així per llegir un hipertext no només ens hem de fixar en el nivell textual com faríem en qualsevol ficció, sinó també en la seva estructura hipertextual.